De les perifèries geogràfiques a les mentals

Hi ha un paraŀlelisme evident entre els processos de construcció nacional i els d’elaboració d’una llengua. Els dialectes centrals (de centralitat no necessàriament geomètrica: política, econòmica, etc.), així com els territoris centrals, esdevenen l’acròpoli o vila closa simbòlica, mentre la resta dels dialectes o territoris són subsumits al paper de perifèria, bé lingüística, bé política. Aquesta condició és sovint interioritzada pels habitants d’aqueixos territoris i varietats dialectals de vegades amb actituds semblants a l’autoodi, i genera a més sentiments contradictoris d’identificació amb els patrons dominants i, al mateix temps, de rebuig cap al component autònom. Aquesta situació, des del punt de vista identitari, resulta encara molt més complexa en els territoris de frontera, entesos com « la perifèria de la perifèria ». La redefinició dels patrons identitaris que comporta la globalització/mundialització del segle XXI pot actuar de revulsiu per a unes societats marginades que, malgrat tot, aspiren a ser més democràtiques.