Les dues ironies de Dalí en el marc de l'avantguarda catalana

En el marc de l’avantguarda catalana de la segona meitat dels anys vint del segle passat, Dalí fa servir dues accepcions molt diferents de la paraula ironia. La primera, molt estreta i particular, és la que deriva del músic, escriptor i pintor italià Alberto Savinio i la segona és la que es correspon amb una de les característiques d’allò que Ortega y Gasset va anomenar la «deshumanització de l’art». La primera d’aquestes accepcions està associada a la cultura clàssica i troba la seva justificació en una enigmàtica frase d’Heràclit que Dalí mai es cansarà de repetir, mentre que la segona està vinculada a la modernitat i queda identificada amb les figures de Buster Keaton i Erik Satie. Aquestes dues accepcions de la ironia reflecteixen la bipolaritat que caracteritza l’avantguardisme català, sempre vacil·lant entre la tradició i la novetat, entre la santa continuïtat i la santa innovació.